Quadern de Viatge: MINES DE CARBÓ

MINES DE CARBÓ

A les Cevenas hi ha una de les mines de carbó més antigues de França i és un dels rars exemples documentats durant l’època medieval d’explotació de la “terra negra” (s. XIII). El moment de màxima explotació minera, però, és durant la industrialització en els segles XIX i XX (l’any 1958 s’arriba al pic amb una extracció de 3,3 milions de tones de carbó i un efectiu de 20 000 treballadors). A partir dels anys 1980 aquestes mines es van tancant davant la creixent demanda de petroli, gas natural i d’energia hidroelèctrica.

El 1916 es fundaria Charbonneries de Barjac, a Gard, vora Alès, per tal de potenciar l'explotació de carbó. Però després del 1920 s'iniciaria la davallada.

Curiositats:

Cal recordar, però, que tot i la importància de les mines a Occitània, la primera gran explotació minera de França es troba al nord del país amb la Compagnie de mines d’Anzin.

La mineria i la seva història va molt lligada al procés d’industrialització, modernització i desenvolupament econòmic del país. Com per exemple el lligam que hi ha amb el desenvolupament de la xarxa ferroviària ( la Compagnie des Mines de la Grand’Combe et des chemins de fer du Gard es va constituir l’any 1836, essent entre de les primeres que es van crear).

Tot i així, la riquesa econòmica no repercutia sobre Occitània sinó sobre el centralista estat francès. I es molt curiós veure com sovint és per mans dels propis occitans que es produeix aquest procés. Per exemple podem destacar que del 1800 al 1804 fou elaborat el Codi Napoleònic, en el qual participarien el montpellerí Jean-Jacques de Cambacères (1753-1824), aleshores ministre de Justícia, i el provençal Jean-Étienne Portalis (1746-1807), aleshores ministre de cultes. La seva aplicació suposaria la desaparició definitiva del dret occità, d'origen romànic i visigòtic i de caràcter escrit, mentre que el dret francès era de caràcter germànic i consuetudinari. El dret occità es basava en la màxima "cap senyoria sense títol" i tenia un dret marítim propi influït pel català (Roles o Judicis d'Auloron). D'aleshores ençà, les elits occitanes, alienades lingüísticament i política, comprometeran llur futur amb el de l'Estat, i en controlaran l'aparell, però no sabran o no podran orientar-lo en profit propi. La industrialització i modernització de França serà, en part, obra de ministres occitans, però només servirà per accentuar la dependència del Midi i el desequilibri econòmic a favor del Nord. El 1825 el provençal Honoré-Charles de Reille (1775-1860), antic mariscal bonapartista, fundaria la Compagnie de les Mines, Fonderies et Forges d'Alès i començà a extraure carbó a La Sala. El 1826 el girondí Elie de Decazes-Glucksberg (1780-1860), antic ministre de Lluís XVIII, fundà la Sociéte des Houlleries d'Aveyron i crearia el complex de Decazeville a La Sala (Avairon), de manera que el 1840 produiria 12.000 tones anyals de carbó.

D'aquesta manera, el segle XIX occità es caracteritzarà per la incapacitat d'estructurar-se socialment i ideològica, i pel refús de proposar una reivindicació nacional clara i precisa. També anirà perdent pes específic dins França, ja que si bé el 1801 la població occitana suposava el 28 % de l'Estat francès, cap al 1975 haurà baixat al 22,5 %.

Val a dir, però, que aquesta industrialització i desenvolupament miner anava de la mà d'unes inquietuds polítiques i socials: accidents laborals, vagues, lluites obreres, autogestió, cooperativisme, … que feren aflorar idees progressistes, socialistes i anarquistes.

Per exemple cap a l’any 1800 a Itàlia va sorgir una societat secreta anomenada la Carboneria (per tractar-se originàriament de gent relacionada amb el comerç i extracció de carbó) que va ser molt influent a França i a Espanya com a reacció a les polítiques pro-napoleòniques i a favor de les llibertats polítiques, de la creació de constitucions dins dels països europeus i que amb el temps va agafar un caire patriòtic i anti austriac (Congrés de Viena del 1815) .

El cultiu polític i ideològic que es desprenia de l’activitat mineria va ser, doncs, molt influent dins de la creació i desenvolupament del felibritge, un moviment que en un primer moment simpatitzava amb les idees progressistes republicanes i de federalisme (a tall d’exemple torbem la rara presència de l’anarquista Jacques Élie Henri Ambroise Ner en aquest moviment). La llavor del felibritge ja la trobem quan, tant a Provença com al Baix Lengadòc, es desperta un interès per la llengua del país, sobretot arran de la descoberta de la tradició trobadoresca, de la mà de literats romanistes i erudits com Fabre d'Olivet, Raynouard o Rochaguda, i de lexicògrafs com Honnorat. Així a Marselha, l'ús del provençal en gasetes i diaris obrers havia estat asumida pels combatius trobaires, d'ideologia progressista, entre els quals destacava Víctor Gelú. Al Bearn cal assenyalar Xavier Navarrot, que s'acull a la tradició dels cançoneristes polítics.

Moltes d’aquestes idees polítiques van venir marcades per dos personatges occitans molt influents: Louis Jean Joseph Charles Blanc (que tot i ser nascut a Madrid, tenia origens provençals) i pel carbonari Louis Auguste Blanqui (generador del “blanquisme”)

Es poden trobar museus dedicats a la mina a Canhac-de las Minas i a Aubinh.

La pel·lícula Pride és un sorprenent exemple de com la lluita minera i el seu pes polític afecten també a altres aspectes de la política d'un país (en aquest cas, Anglaterra).