dimarts, 20 d’octubre del 2015

PASTÍS


PASTÍS





El pastís és un licor d'anís que es beu fred i dissolt en aigua, típicament a l'aperitiu. El contingut alcohòlic del licor ronda els 40°-45°, però mesclat amb aigua queda en uns 7°. N'existeixen versions sense alcohol. 

Curiositats:


A diferència d’altres licors d’anís populars a la mediterrània elaborats a partir de la destil·lació, el pastís deu el seu nom per la seva elaboració a partir de la maceració (tot i que després també s'hi apliquen destil·lacions). 


Per a l’elaboració del pastís s’utilitzen gran varietat d’herbes a part de l’anís (sobretot regalèssia i fonoll) i és per això que la recepta, sovint secreta, canvia d’una casa a una altra.


El pastís es beu usualment diluït amb aigua en una proporció estàndard d’entre cinc i set volums d'aigua per un de pastís segons els gustos. Es tracta d'un licor transparent que, amb l'aigua, forma una dissolució col·loidal (alguns dels seus components no són solubles en aigua i això fa que es facin microcoàguls no apreciables a simple vista) que es manifesta en què veiem una barreja opaca i d'un color groguenc.


Tant típica es aquesta beguda a Occitània, que hi ha un tipus de pastís que és el pastis marsellès. Per a que el pastís tingui aquesta denominació cal que contingui un 45% de volum d’alcohol i una concentració d’anetol de 2 grams per litre. 


L’origen del pastís el trobem a principis del segle XX. L’any 1915 l’absenta (beguda d’origen suís) i altres begudes similars queden prohibides a tota França. Queda però una certa ambigüitat amb la resta de begudes més suaus fetes a base d’anís. L’any 1920 s’autoritzen de nou aquestes begudes sempre que no superin els 30 graus, i finalement l’any 1922 les autoritza fins als 40 graus. És a partir d’aquest moment que a la Provença, i especialment als voltants de Marselha, apareix una autentica afició per a la producció i consumició d’alcohols a base d’anís. El marsellès Paul Ricard (funador de l’empresa Ricard) prova una innovació afegint a la recepta anís verd, anís estrellat i regalèssia i l’any 1932 llença l’eslògan « Ricard, le vrai pastis de Marseille », essent el primer cop que trobem la denominació “pastís” en una etiqueta per aquesta beguda. Ràpidament assolirà un gran èxit desbancant el seu contrincant Pernod (empresa de finals del XIX molt propera a Suïssa -i que en un primer moment comercialitzava amb l’abstenta- però que progressivament es va desplaçant cap a Occitània). L’any 1938 s’autoritza la venda i consumició d’alcohols i anissos de fins a 45 graus. 

Amb l’arribada del Regim de Vichèi, però, el pastís queda prohibit a partir de l’agost del 1940, així com totes les begudes per damunt dels 16 graus. Pernod es converteix a la xocolata i Ricard a la producció de vermuts, sucs de fruites, i alcohols pels maquis (grups armats de resistència antifeixista a Espanya). A la sortida del Regim de Vichèi només s’autoritzen els alcohols a 40 graus. Tot i així neix una aferrissada competència entre Ricard i Pernod que tanmateix es resoldrà l’any 1975 amb la fusió de les dues marques. 


Pastís és una paraula occitana (que vol dir: pasta, mescla, confusió) i tota França fa servir aquesta denominació amb el mot occità per a designar aquesta beguda. 


Tant important i famosa va ser la marca de pastís Ricard, que fins i tot hi ha qui anomena aquesta beguda per aquest nom enlloc de pastís: ricard. 


Un dels pastís d’èxit és el Pastís 51. El seu nom li ve de l’any 1951, any en el qual va sortir una llei que prohibia publicitar per cartells i per la premsa begudes anissades. Aleshores Pernod llença la marca Pernod 51 amb tota una estretègia publicitària que consistirà en esquivar la llei a partir de productes afins (gerretes d’aigua, cendrers…). A partir de l’any 1954 passarà a anomenar-se Pastis 51, i popularment es coneix directament com a 51. 


La beguda preferida del cantant Serge Gainsbourg era un 102: un pastís 51 doble. 

Paul Ricard, a més a més de ser qui va popularitzar el nom d’aquesta beguda, va ser un mecenes del circuit de F1 Circuit de Castellet (també anomenat Circuit Paul Ricard) molt pròxim Mónegue

Paul Ricard també va ser un mecenes d'art i gran amant de la pintura. Amb la seva fundació va adquirir el quadre La pêche aux thons pintat per Salvador Dalí l'any 1967-68. 

Al món, i en particular a la Mediterrània, hi ha molts licors, blancs o no, a base d'anís, que es beuen sols o amb aigua. Per exemple, alguns dels més coneguts són:

A Catalunya per exemple, tenim l'Anís del Mono, que es beu sol com a digestiu o al cafè.

Chinchón, un licor d'anís típic de Madrid.

Arak a l'est de la Mediterrània, es beu amb aigua i gel.

Ouzo, un licor grec a base d'anís, regalèssia i raïm.

Patxaran, beguda basca d'anís amb aranyons, que es beu sol.

Sambuca a Italia, que es beu sola, amb aigua o amb el cafè.

Raki a Türkiye, que es beu dissolt en aigua, obtenint-se una beguda blanca i opaca.


Més informació:




Fitxes relacionades


per patir la repressió del Règim de Pétain:


Un jugador de rugbi




per ser-ne un dels seus màxims representants, mecenes d'un circuit de F1:




per ser-ne un dels seus màxims representants, admirador de Dalí:

L'estació de tren de Perpinyà





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada